Cançons mudes i dibuixos a les fosques

ELCREADOR(147) PUNTÍ

DILLUNS, 15 ABRIL 2013              C U L T U R A             LA VANGUARDIA 31

TONI COROMINA

Després d’un prolongat silenci de deu anys, Josep Puntí i Fàbregas, el lluminós músic i poeta de Salt (1963) –abans conegut com Adrià Puntí–, s’ha tret de la màniga un as literari en forma de llibre, Incompletament, que ha editat ell mateix i que es pot trobar a les llibreries a partir del 18 d’abril i també al web adriapunti.com. 

El títol l’ha escollit per la calculada ambigüitat matemàtica que té, que probablement resumeix d’una manera universal el seu mutisme discogràfic des que el 2002 va publicar l’últim disc Maria, dedicat a la seva mare: “Jo vinc d’un silenci massa curt, sense que això s’hagi d’entendre com una referència aRaimon.

El vent no bufa per tothom de la mateixa manera; però la ventada de la crisi no m’ha vingut de nou. Els últims anys he passat per camins tortuosos, amb molts revolts i tombants, que he aprofitat per elaborar aquest treball, una obra molt pensada, empès per la necessitat d’abocar el meu art”, explica.

El llibre s’integra en l’òpera cinematogràfica Viatge

d’un savi de Vilatrista cap enlloc, un film en permanent actualització, protagonitzat i dirigit per ell mateix: la faula d’un peix de mar que remunta el Ter i arriba a Setcases, a la deu del riu.

Incompletament és, doncs, un poema simfònic coral que ha ordit inspirant-se en l’obra del seu pare, Narcís, inserint-hi proses, poemes, pintures, lletres de cançons escrites durant trenta anys, il·lustracions, fotos i aforismes.

Devot de l’art de la dialèctica, ho sintetitza amb conceptes paradoxals impregnats d’un peculiar lirisme gironí: “Hi he posat cançons mudes; vitralls per a cecs; dibuixos d’un sol traç fets a les fosques, amb una mà, amb l’altra o amb totes dues alhora; relleus que parlen; gotes esberlades i escultures fotogràfiques. He fet servir el talent que el meu pare –un gran artista– va desenvolupar en la seva obra iconoclàstica de relleus, pintures i escultures. Li he volgut fer un petit homenatge”. Tot plegat amanit amb faules inventades i un sofregit de “monòlegs entrevistats”, una variant filosòfica del joc dels disbarats que consisteix a respondre preguntes aleatòries que sent pel carrer, sense saber-ne el context. Artista romàntic multidisciplinari –músic, actor, poeta del microllenguatge, director de cinema i autor de vídeos–, es guia per la intuïció. De conversa planera (farcida de guspires poètiques, paràboles dadà i modismes populars catalans), va a la seva, com els lliurepensadors. “Puc semblar arrauxat i bala perduda, que ho sóc; però tinc un punt de seny. Sóc fet a la meva, no m’agrada ballar com una baldufa”. Potser per això li costa seguir les normes prestablertes per vendre i promocionar la seva obra, ja sigui musical o literària: “És gratificant que a la gent li pugui agradar el que fas;

però més enllà de la promoció, crec que l’obra ja marxarà sola, se’n sortirà per si mateixa, seguint un ritme natural. L’important és que m’ho passo bé escrivint i fent música.

Son formes alternatives. L’artista ha d’experimentar tendències noves. L’art s’ha d’oxigenar”,

rebla. El seu esperat projecte discogràfic de moment es farà gruar per desacords

contractuals. Té vint cançons pràcticament enllestides –que ha treballat amb l’ajuda de

Quimi Portet–, i ganes d’ensenyar-les. Diu que mentrestant s’ho passa

malament, però que “tot arribarà”. Queda molt lluny l’època posthippy i punk de principis dels vuitanta, quan va començar amb La Felaction On The Rocks. O el periple amb els mítics Umpah-pah, un grup amb el qual va gravar tres discos memorables i que es va dissoldre el 1996. A finals dels noranta va publicar Pepalallarga, el primer disc en solitari, signat com a Adrià Puntí; després va venir L’hora del pati i, finalment, l’any 2002, va enregistrar Maria. Es considera “un músic solitari amb ganes de no estar sol. La solitud és punyetera, però és el que hi ha”. I si Quimi Portet, el productor dels seus tres últims discs, diu que el músic de Salt “és un artista de veritat, només li preocupa transmetre emocions amb les seves cançons”,

Puntí reconeix que “ni humanament ni artísticament seria com sóc si no

hagués passat en Quimi. L’hi agrairé tota la vida”.

Músic autodidacte, el seu estudi és allà on tingui el piano, un instrument que sempre ha

estat present a casa seva, des que, de petit, el seu pare el despertava tocant-lo els diumenges

al matí. Entusiasta de les cançons infantils (Arri tatanet!, Ara va de bo…), creu que amb una lletra i una melodia n’hi ha ben bé prou per cantar: “no fa falta cap instrument”. Un

dia es va presentar a l’escola amb una gaita, un instrument que després

va canviar pel llaüt. Més tard, als setze anys, va aprendre a tocar el violí. Ara, de gran, a més de tocar habitualment el piano, practica amb la guitarra a la cuina, un espai on de vegades s’inspira rentant plats, o escoltant “les variacions rítmiques del tecno del forn i altres electrodomèstics.”

ELS MEUS MESTRES

]A banda del seu pare, a qui dedica el

dibuix que acompanya aquest article (“Si

més no a tu, Narcís”), i de la seva mare, té

molts altres mestres i referents. De petit

no volia ser ni bomber ni torero, sinó “inventor,

com el professor Franz de Copenhague”.

Després de la immersió musical

de les cançons infantils tradicionals,

amb el pas dels anys va descobrir artistes

tan diversos com Xesco Boix, Tom Waits

o Berlioz, el poeta Rimbaud, els cantautors

catalans galàctics i lisèrgics dels setanta

o les patums del rock & roll mundial,

que configurarien una llista inacabable.

 

Imatge

 

 

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s