Puntí entusiasma Girona. Bloc Younganissa 14/10/2013

Antoni Vidal Ribera

Imatge

Adrià Puntí va triomfar aquest dissabte a Girona. De forma rotunda i unànime, sense matisos ni excepcions. Podies preguntar a qualsevol de les persones que van omplir l’Auditori i la resposta oscil·lava entre els elogis més encesos a somriures d’orella a orella, de felicitat absoluta per un concert històric en què el geni del Veïnat va exhibir un estat de forma notable i un cançoner a l’abast de molt pocs: va posar música a les (noves) cançons mudes del llibre Incompletament Puntí, va repassar el millor del seu repertori i, fins i tot, va tenir temps d’enllustrar alguns temes dels inoblidables Umpah – Pah.

Després d’una projecció d’imatges extretes d’Incompletament Puntí, va sortir sol a l’escenari amb una guitarra i una harmònica, com el millor Neil Young. I tot va fluir amb naturalitat: la veu, la música i unes ganes immenses d’agradar-se i d’agradar un públic boig per aplaudir-lo. No va ser casual que comencés amb Miau i aquell “tinc més vides que un gat” que va sonar autobiogràfic i alhora un avís als possibles incrèduls que encara hi hagués per la grada, plena a vessar amb familiars, amics, companys, autoritats i seguidors, tots incondicionals. De seguida va passar al piano amb dues de noves,Tornavís i El boig del telèfon roig, i la banda va entrar en acció amb Mirall capgirat, una de les grans del repertori i primera referència a Umpah – Pah amb una veu esqueixada i adolorida, com si li anés l’ànima en cada vers. Que ningú es confongui, però, perquè Puntí va cantar molt i molt bé, adaptant el to i la intenció a cadascuna de les 26 cançons que va tocar al llarg de dues hores i mitja de concert. Flanquejat per l’experta i virtuosaFellaction on the rocks band bang bang, o el que és el mateix, Lluís Costa (guitarra), Pere Martinez (baix i contrabaix) i Dani Pujol (bateria i percussió), i per la secció de violins, violes i violoncels del Taller d’orquestra, les cançons van guanyar en potència i en matisos, revestides per pells sovint diferents a les versions originals, però sempre encertades, molt ben polides en setmanes d’assaigs intensos.

Costa va tocar l’slide com un mestre a Tarda d’agost (o de gos, no va quedar clar) i Puntí va posar-se un barret per homenatjar el Tom Waits que té a dins, el de la veu ronca i arenosa dels darrers discos, a mig camí dels tangos i el cabaret bastard en dues estrenes més. I va enfilar l’avinguda Bamboo amb El jardí dels préstecs i El boulevard dels xiprersentre l’entusiasme d’un públic molt militant i veterà que va recordar vells temps. La veritat, però, és que aquella època queda molt lluny i Puntí sempre mira endavant i prova coses noves: exigir la col·laboració del públic a la tornada de Longui 33, estrenarTrist avís d’enyor i revisitar Jeu a tota pastilla amb el Taller d’orquestra posant el contrapunt al rock de la Fellaction. Es va acomiadar momentàniament amb Si, joia que manté totes les virtuts després d’una pila d’anys, amb aquells versos immortals: “cariño, mi vida, criatura de rubí”.

La tanda de bisos es va obrir amb Ull per ull, llargament celebrada per tot l’Auditori, amb una dedicatòria al pare, Narcís Puntí, el puntal amb el que ha basat Incompletament Puntí i que demostra de nou com d’important ha sigut la família al llarg de la seva trajectòria. No és el disc Maria un homenatge a totes les mares i molt especialment a la seva? Deu anys després, doncs, li tocava al pare, un artista desconegut, volgudament anònim i que ara pren una força i relleus merescuts. En qualsevol cas, no va ser l’únic moment emotiu de la nit. Unes quantes cançons enrere, havia tingut un record pel pare de la Marta, en Pau i en Marc Marquès, companys seus a Umpah – Pah.

Encara quedaven uns quants cartutxos per cremar i van ser dels bons. Coral·lí, molt roquera, Anònima in AlbisCor Agre i Sota una col, un homenatge a la infantesa que va deixar tothom feliç i content, drets per aplaudir la banda al complet, amb ell al centre, com els grans.

Puntí necessitava fer aquest concert. I fer-lo a casa, a Girona, per la porta gran i en un escenari incomparable com l’Auditori per sentir l’escalf de la seva gent, un públic que l’adora i que esperava una demostració de sinceritat, emoció i voluntat com aquesta. Molts repetien un “ha tornat” que si bé és cert tampoc és exacte perquè mai va marxar del tot. La seva música sempre ens ha acompanyat durant tots aquests anys.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s