Un Puntí valent i en forma, garantia d’exit. DIARI DE GIRONA. 14/10/13

MÚSICA – CRÍTICA

ALBERT MARTÍN DE VIDALES

“Incompletament Puntí”

Adrià Puntí, veu, piano i guitarra acústica; Lluis Costa, guitarra eléctrica; Pere Martinez, baix i contrabaix; Dani Pujol, batería i percussió.

Dia: 12 d’octubre 2013 – Auditori de Girona

No hi han dubte que existeixen dues formes d’afrontar els reptes, de cara i a pit descobert o amb moltes precaucions i sense exposar gaire. Doncs bé, dissabte a la nit Adrià Puntí va demostrar davant una sala Montsalvatge de l’Auditori de Girona plena a vessar que només sap fer les coses de la primera manera. D’aquesta forma, si a la seva valentia se li suma el seu innegable talent i les ganes que tenia de fer les coses bé, el seu resultat només pot ser el de dissabte, èxit rotund i prova superada.

I parlo de valentia, perquè Puntí, en una nit en la qual es jugava molt després d’una irregular etapa que ahir va demostrar plenament superada, va decidir presentar-se inicialment davant el seu públic despullat d’artificis, només amb la seva veu, una guitarra, una harmònica i un piano. Així, després d’un seguit d’imatges d’escultures del seu pare – a qui va dedicar una cançó més tard-, com l’orador que presenta els seus arguments amb contundència i exempts d’artifici, va afrontar quatre cançons sense ni tan sols saludar el públic, sense comentar res, amb precisió de cirurgià, però amb intensitat de l’amant primerenc. Entre aquests temes hi va haver una deliciosa versió de Senyor Doctor.

Pel que fa al públic, en tot moment va demostrar que tenia ganes que les coses anessin bé, rebent l’artista amb un gran aplaudiment i mostrant-se entregat des dels primers temes, en una nit que va anar pujant d’intensitat fins arribar a l’acomiadament de Puntí i la seva banda amb tothom dret, conscients d’haver assistit a una nit fantàstica.

A la cinquena cançó, Mirall Capgirat, van entrar la resta dels músics, entre ells una orquestra de corda que va afegir estil i bellesa a les peces, sempre dirigida per un Puntí multidisciplinari, que ho controlava tot amb aquell aire de savi despistat que té. D’aquesta manera van anar arribant èxits com Atzucac – moment en el qual es va dirigir per primera vegada al públic per saludar: “Bona nit, l’últim dia al llit”-, barrejats amb diversos temes del seu darrer treball, Incompletament Puntí, peces que el públic va anar rebent amb calidesa, però sense el fervor mostrat inicialment.

En tot cas, la rauxa va tornar a la part final del concert, quan Puntí, conscient que tenia el públic a la butxaca per mèrits propis, va deixar pas un’ altra vegada a les cançons més conegudes com De muda en muda, una intensa Jeu, Longui número 13 – en la qual va comptar amb la col·laboració dels assistents fent de cors-, una excepcional Si – que va popularitzar el seu bon amic Enrique Bunbury – i, ja als bisos, Ull per ull, Corallí i la final Sota una col, amb la qual tots els presents, ell inclòs, van celebrar que en Puntí ha tornat per quedar se, si és que algun cop havia marxat

Diari_de_Girona1

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s