Adrià Puntí: “Em diuen geni, però jo sóc geniüt” Núvol

19.02.2014

L’Adrià Puntí és un dels noms del moment. De fet, repassar l’escena catalana en qualsevol moment t’obliga a tenir-lo en compte, doncs potser és un dels creatius més influents que ha donat la nostra música. Em rep en un restaurant de l’Eixample, en un dia gris, el qual ha dedicat a atendre els mitjans. El motiu és el concert al Palau de la Música que farà el dia 28 d’aquest mes, però el seu moment artístic, amb llibre i pel·lícula pel mig, no es pot resumir en només un concert.

 Imatge

© Víctor Parreño

 

Aquests dies estàs bastant enfeinat amb molta gent com jo. Ja et sents còmode amb tota aquesta gent entrevistant-te, amb tota l’atenció dels mitjans?

Jo em sento còmode. Potser venia amb reticències, però estar amb persones que t’ajuden… ajuda. Hi estic acostumat, no em fan por les entrevistes. Senzillament és una cosa que haig de tenir en compte, i si ets sincer i ho tens clar no hi ha d’haver cap preocupació. Una altra cosa és que se’m mal interpreti, i que cada dia tots no estem igual. Hi ha dies que estàs més àgil, més divertit, etc. Però preparat sí que ho estic..

Ens presentes el teu DVD el Concert a l’Auditori de Girona el passat octubre. El públic semblava entusiasmat, tu des de dalt de l’escenari també ho vas viure com un gran concert?

Tinc deficiència visual, però amb efecte. Va ser un concert maco, i la gent es va portar molt bé. No sé si va ser per què havien anat a escola i tenien la lliçó apresa, però va ser una nit màgica. Hi va haver una sèrie de condicionants que es van ajuntar, per què sí que és veritat que els assajos havien siguts forts, durs i extensius, però sempre queden coses al fil ferro. I n’hi havia, de coses al fil ferro, però aquell dia vam ser equilibristes.

Quins són aquests condicionants que fan que el concert surti màgic?

Mira, la temperatura és molt important.

És millor que faci calor o que faci fred?

No, la temperatura en sí. Jo quan m’aixeco vull estar perfecte, a la temperatura adequada.

I el concert que faràs properament al Palau, el 28 de febrer, com el veus?

Ho enfoco en que és una part de l’Incompletament, el nom ho diu tot. És una part, i per casualitat o el que sigui hi ha un referent, un lligam amb el que és el llibre de l’Incompletament, que són els vitralls, una part important del llibre, fets pel meu pare. Els del Palau no estan fets pel meu pare, però t’asseguro que ell els sabria fer. Ho sento molt que sembli pretensiós, però el meu pare està reflectit en el llibre per què s’ho mereix. No sé si els faria més bé o malament, però els vitralls em provoca un lligam amb l’obra d’en Narcís Puntí. No hi ha càmera negra, amb les reflexions i projeccions, sinó que el punt dels vitralls ja recordaran una mica l’Incompletament.

Quan t’asseus per plantejar el concert, ho planteges com el que vas fer a Girona, o ho faràs com una cosa especial?

Jo sempre vull fer alguna cosa especial. La columna vertebral, a partir dels assajos de 13 o 14 músics, amb un treball concret, no es pot canviar de la nit al dia. Però el procés creatiu que hi ha hagut em pot fer variar l’espectacle. No ho dic per vendre la moto que ho farem diferent, sinó que és veritat, és així. Assajo cada dia de forma subjectiva, en solitari, independentment que hi hagi una banda. M’estic menjant el coco cada dia sobre com dissenyar-ho, perquè jo penso que cada lloc i cada moment té el seu punt sui generis, i no suportaria fer-ho totalment igual. I tampoc podria fer-ho exactament com el de Girona, cada lloc té la seva particularitat. Estrenaré, a més, coses noves.

Allà estaves a casa teva.

No.

Però amb gent molt propera a tu.

Mira, allò va ser un somni que vaig tenir amb 15 anys. A vegades diuen que no es compleixen, però aquest es va complir.

El concert que planteges a Barcelona és diferent, però, que el de Girona. O tu ho vius igual?

És diferent per què no hi ha càmera negra, la sonoritat és diferent: hi ha vitralls, hi ha vidre. Però jo tinc ganes de tocar i al Palau ja hi he tocat. És un concert especial perquè forma part de l’Incompletament. No n’és la presentació, però sobretot forma part d’una pel·lícula que estic fent, que és El viatge d’un savi vilatrista cap enlloc.

Parla’ns d’aquesta pel·lícula. Portes molts anys fent-la.

Sí, la tira.

La veurem en un futur pròxim?

És que ja s’està veient, en el fons. Des del meu punt de vista el cinema ha de canviar, està molt antiquat. La forma d’expressar-se és redundant. No dic que sigui el pioner, però em sento un dels pioners d’aquesta proposta artística. Òbviament hi haurà l’obra activa, la projecció, i sé que hi ha molta gent que en té ganes. I jo el primer. Però l’argument és desenvolupa d’una manera que val la pena tenir un xic més de paciència.

Et refereixes a que el procés cinematogràfic no és només la projecció.

És que ja estem vivint la projecció.

A on, als nostres caps?

Sí, als nostres caps, i a més a més, tecnològicament, amb xafarderia.

 

Durant tots aquests anys que portes sense publicar, tu has estat amb el cine però realment el músic no para mai, i has seguit composant. Tot aquest material on està? S’ha quedat al calaix?

Al calaix i al cervell. A la quijotera, que dic jo.

El mostraràs algun dia?

Al Palau, si tot va bé, penso començar amb una cançó nova. Ara no diré quina, perquè com que és nova la gent es quedarà igual. A més, potser la canvio. El que m’agrada dels concerts és estar al camerino i dir “1… 2… 1, 2, 3 i…” (es posa a escenificar-ho, portant el ritme amb la mà, com si estigués a punt de començar a tocar). I encara que surti jo sol, ho faig. Òbviament si estic amb més gent, marco.

Més que el resultat de la cançó, que és analitzable, m’agradaria preguntar-te pel procés creatiu. T’asseus a escriure música o et ve a tu? T’asseus davant la pàgina en blanc?

Abans sí que em posava davant del piano. Però fa molts anys que no ho faig. Al principi quan volia fer una cançó em posava com “Va, ara què faig?”. Però de tot s’aprèn i s’evoluciona. Hi ha vegades, pel que m’han dit, que m’han vist somnàmbul a la nit, aixecant-me a tocar, i llavors torno al llit. Això m’ho han dit, però no ho sé. Entenc que no m’enganyen.

Quan es parla de tu es parla molt dels teus problemes amb les discogràfiques. Suposo que no t’agrada molt parlar-ne.

No, és que no puc. I tampoc en tinc ganes, només vull que es solucioni.

Entenc, però, que en aquest temps has hagut d’anar a fer feina de despatx.

És un conyàs, no és el meu món. Potser seria un bon lletrat, però què vols que et digui…

Ets una mica rara avis dins el panorama català. Hi ha molts companys teus, músics, operiodistes, que parlen de geni, de personatge pintoresc, parlen gairebé de tu com si fossis una llegenda.

El dia que et llegeixis el llibre ho entendràs. Em diuen geni, però jo sóc geniüt. Què és millor, ser geniüt o geni?

Al llibre, algú que no estigui immers al teu univers, pot acostar-s’hi?

Pot, però fliparà. Jo t’ho juro, no sé  com s’entendrà, però amb 13 anys m’arriben a passar aquest llibre i flipo. Sense pretensions, hi ha una energia… A la vida no és que s’hagi de tenir un fill, un arbre i un llibre. Incompletament, és molt incompletament.

Tu realment ets “conegut” per la música.

I uns collons.

No ets músic, ets artista?

No, jo sóc creatiu. Sóc conegut per altres coses.

Però la gent s’ho planteja com un músic traient un llibre.

Jo sóc creatiu, per mi està connectat. Hi ha una part de talent intuïtiu i innat en els dibuixos. Si he dedicat l’esforç que he dedicat a la música en els dibuixos, t’asseguro que ho faria molt bé.

(el fotògraf li fa unes fotos i ell fa broma amb els drets d’imatge)

Tens com por a tots aquests problemes?

Jo, por?

No et preocupa?

Home, em preocupa no ser lliure quan penso que les persones som lliures, encara que estiguem lligades a una falsa llibertat.

I a tu t’han engabiat.

Han volgut, però no poden.

Si mirem enrere, des d’Umpah-Pah fins ara, canviaries alguna cosa?

Canviaria algunes coses, però artísticament no. Fora del tema artístic, òbviament hi ha moltes coses que canviaria. Sobretot gent que he trobat a faltar. Hi ha coses que em toquen. I a tu també, i a tothom.

A nivell artístic, com veus l’evolució, des  de fa 30 anys fins ara?

Fantàstica, sempre millorant (tots riem). És negar l’evidència. No és allò que el vi amb els anys es fa bo, no es pot fer aquest paral·lelisme. És diferent, però la persona sempre tendeix a perfeccionar-se, encara que assoleixi més defectes.

 

L’altre dia entrevistava a Mazoni, no sé si el coneixes.

Sí, bon nano.

Em deia que en un món ideal dedicaria el 95% a la música i l’altra a la lletra. Tu com ho veus?

És una part problemàtica la lletra en les creacions musicals, el puc entendre. Però se li ha d’agafar el suc a la lletra. Jo no ho crec ben bé així, m’encanta fer lletres. Però costa, eh?

Costa més que fer música?

Cinquanta-cinquanta. És una simbiosi. La lletra et posa a lloc, però la música també.

Acabem, ara mateix sembla que vivim una bona època de la música en català. Tot surt bé i a molta gent li va bé. Com una mica “pare” o supervivent de la música en català, com ho veus?

Supervivent sí que ho sóc, però pare, no.

Creus que va per onades?

L’art s’oxigena a si mateix. Ens perdem moltes coses, i a l’hora també redundem les mateixes. Ni ara és el millor moment ni fa un temps era el pitjor, estem en l’etern cicle. És com dir que estem en un gran moment. No es pot dir, perquè estem en un moment molt fotut, però és que jo aquest moment fotut l’he viscut sempre. No em ve de nou, però estem en una situació realment problemàtica, i molt més greu del que som conscients, i m’hi poso jo. O sigui que compte.

Imatge

 

http://www.nuvol.com/entrevistes/adria-punti-em-diuen-geni-pero-jo-soc-geniut/

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s