“L’emperador Adrià récupéra el tron” REGIO 7

Damià Vicens

 Cultures – p.34 – Dilluns 3 març 2014

Imatge

Anuncis

“Incompletament Puntí” SIRVENTES

Imatge

 

 

Qualsevol excusa és bona per tenir notícies d’Adrià Puntí. Fa una mica més d’un any va publicar un llibre, Incompletament Puntí, va editar un DVD d’un concert fet a la tardor a Girona i mentrestant prepara un disc nou. I una pel·lícula, El viatge d’un savi vilatrista cap enlloc. A més a més, ha fet un concert al Palau de la Música de Barcelona en el marc del cicle BandAutors. Coses del centralisme, ha calgut el pas per la capital, per reincorporar-lo al paisatge sonor d’anuncis i entrevistes.

Al Palau de la Música va obsequiar un auditori concentradíssim i emocionat amb dues hores i mitja de concert. Sol d’entrada, després amb la banda de guitarra, baix i bateria (la Fellaction on the Rocks Band Bang Bang) i un octet de corda (el jove Taller d’Orquestra) va repassar cançons dels seus discos en solitari, d’Umpah-Pah i va presentar cançons inèdites que han d’aparèixer al seu nou disc. Puntí, camaleònic com sempre (o més) canviava de veu, de ritme, d’instrument: brillant tocant el piano de cua mentre feia contorsionismes; desbordant energia amb la guitarra acústica; dolç a l’harmònica; genial, i geniüt, amb la veu. Canvis de ritme, dèiem, que portaven de les melodies acaronades als compassos de tango per arribar al rock vibrant; vibrant com el públic que el seguia hipnotitzat i gairebé incrèdul.

La resurrecció, però, havia començat la primavera de l’any passat amb la publicació d’Incompletament Puntí, un llibre d’il·lustracions, textos i fotos. Si Maria (2002), el seu últim disc publicat, el dedicava a la mare, el llibre va dedicat a Narcís Puntí, pare de l’artista. No només l’hi dedica, sinó que hi mostra, i hi elogia, part de l’obra artística paterna. Així, els textos són il·lustrats per dibuixos de traç ràpid fets per Adrià Puntí i fotos de gravats, escultures i vitralls creats pel pare. Són una constant els jocs i efectes de llum, però sobretot la foscor, l’absència de llum. Els vitralls són “per cecs”, els dibuixos estan fets a les fosques, i en els “monòlegs entrevistats” que apareixen al llarg del llibre, explica les conseqüències artístiques i personals dels seus problemes de visió.

« – Sóc maniàtic, ja et dic, maniàticament visual.

– Avui deies que llegies una estona amb l’ull esquerre i una estona amb l’ull dret. Com és això?

– Sí home! L’avantatge de tenir lents amb els meus problemes oculars, doncs un s’ho monta per anar bé i millorar. A estones llegeixo amb l’esquerre i a estones amb el dret. És per compensar l’atrofiament mental.

– O visual…

– I mental, sí sí!

– A quin punt creus que arriba aquest?

– Vaig tendint a arribar a una perfecció bastant universal. Els camaleons juguen una mica així. Miren per la dreta esbiaix, i de costat amb l’esquerre fan un torbellino. Doncs mira, tinc aquest punt més de rana. »

Si la deficiència visual de Puntí el va fer decantar-se cap a la música més que cap a les arts plàstiques, es fa evident amb l’Incompletament Puntí un univers creatiu rar i subtil. Música, lletres i il·lustració formen part d’un mateix conjunt construït amb honestedat. En un article que cal llegir, Ultralocalisme, un antídot contra l’esnobisme, Jordi Pedret prenia Perejaume com a exemple d’artista indeslligable del seu entorn més proper. Per desintoxicar-nos de tanta cultura globalitzada, podríem continuar amb Puntí i resseguir-ne la trajectòria per trobar-hi els ressons locals, i fins i tot familiars, que el fan únic. L’univers particular Puntí es construeix amb una llengua local i localitzable, una llengua quotidiana amb la qual aconsegueix ressons hipnòtics, amb poemes i lletres impregnats del ritme i la melodia de qui fa servir la llengua com a instrument musical.

Alba Flórez i Canals

http://sirventesrevista.wordpress.com/2014/03/11/incompletament-punti/

“Interiorment Puntí” 17190 UNIVERSALT

L’ENTREVISTA / NUM.06

“La música fa canviar les persones i les posa a lloc”

Més enllà del tarannà que molts han percebut estrafolari, en Josep és una persona tímida. Per això, segurament, no suporta les càmeres, ni els flaixos i ens diu que sovint se sent maldestre, però que sempre, sempre, és sincer. Diu també que és inventor de mena i per això se’ns exclama “si sento que em repeteixo, em toca la pera!”. En canvi, dins el seu món creatiu -i potser com a clau de la seva universalitat-, no hi manca la seva identitat familiar, de poble, de l’entorn més proper que, tot i que diu que no hi veu massa bé, ha sabut observar, escoltar i cantar. Tant del ‘boom’ del rock català dels 90, com del folk català del ’00, la sensibilitat d’en Puntí voleia per damunt de tots projectant un univers literariomusical que en alguna ocasió l’ha arribat a eclipsar a ell mateix. Xerrem una estona amb ell, alegres que reprengui el seu viatge, i sobretot que ho faci des d’aquí, perquè segur que existeixen pobles més nostrats, viles més boniques, paisatges més encisadors o arquitectures més refinades; segur que hi ha altres ciutats més distingides, però elles no tenen l’Adrià Puntí.

Text: Agnès Cabezas

 

Imatge

Puntí amb el seu pare a casa seva, gener 2014. 
Foto: Martí Artalejo

 

-Ens alegra tornar a saber de l’Adrià Puntí. Valorem prou, però, els artistes que hi tenim aquí, a Salt?
-No en tinc ni idea. Tot i que ara ja fa alguns anys que torno a estar per aquí, he estat molt temps fora, a Barcelona, Madrid, també a Cadaqués, que, tot i que sigui aquí al costat, és com estar en un món a part. Per tant, em vaig perdre tot un procés i, quan hi vaig tornar, vaig fer-ho amb un cert desavantatge. No ho sé. Sé que hi ha gent a Salt que m’estima molt i altra que potser no tant… Sé també que molt jovent ha marxat de Salt i ho puc mig entendre.

-Però tu hi vius. En marxaries ara?
-No, jo sóc tossut i amb tots els ‘peròs’ que hi pugui haver, ho trobo encantador. Hi ha dies, que si m’atreveixo a sortir, perquè sóc molt de casa, passejo per tota la zona del Guimerà i sempre m’emporto coses positives. Ara, sóc aquí. La feina fa que a vegades hagi de voltar, però sóc d’aquí i, potser sóc una mica antiquat, però m’agrada conservar aquesta identitat. I penso que Salt té una identitat molt peculiar. Sempre vaig trobar molt encertades aquelles samarretes que deien allò de ‘Sóc de Salt, i què?’, doncs això.

-Et sents de poble?
-Sí, sóc molt de poble jo. També de ciutat, però en petites dosis. A Barcelona, per exemple, hi he passat estones molt bones, però haig de reconèixer que després em satura. La perfecció de Salt i el Veïnat és que som un poble-ciutat. Amb una sèrie d’inconvenients, com que el poble és una mica inconnex, té un ordre circulatori força desastrós. Però a mi em fa riure la gent de ciutat quan diuen ‘aquest és de poble’. I potser sí, però Salt és molt diferent, és un poble privilegiat en l’àmbit sociocultural perquè el que succeeix aquí és molt de ciutat, però els que hi vivim mantenim el tarannà de poble. Fins i tot l’accent és diferent que el gironí, i això que estem enganxats. Tenim molt més de ciutat cosmopolita que Girona.

-És un bon lloc per fer música?
-És molt costós formar un grup…

-Per què t’havies acostumat a tocar sol?
-No, no m’hi he acostumat mai a tocar sol perquè no m’agrada. M’agrada compartir. A més, crec que la música que em surt necessita d’un bastiment, però per qüestions d’infraestructura, dels circuits tal com estan, m’he trobat amb l’obligació de tocar molt sol. Estem en moments bastant fotuts, però, justament, al contrari d’altres propostes artístiques que estan traient components, jo n’hi he posat més. He passat d’estar sol com un mussol a portar 13 músics a l’escenari. I això em fa pensar ‘que ben parit que ets’, davant les retallades, jo augmento de personal.

-La gent tenia ganes de tu. Què has fet aquests 10 anys?
-He treballat molt. Però a segona fila, diguem-ne, no a primera línia.

-Has estat component?
-Sí, component, millorant-me musicalment i artísticament. També a causa d’uns problemes discogràfics, que espero que es resolguin, perquè ara tinc ganes de gravar un disc amb cara i ulls. La nadala que he tret per aquestes festes No és broma pot ser un punt d’inflexió per gravar nous temes, esperats, no sé si per la gent, però sobretot per mi mateix. Incompletament Puntí ha sigut una carta que m’he tret de la màniga per poder fer alguna cosa creativa perquè estava lligat de mans i peus. El llibre ha estat una oportunitat per poder-me expressar, però ha quedat una mica incomplet…

-Quan estarà ‘complet’ en Puntí?
-No, això no és possible; de moment, no. Potser una manera de completar-ho seria poder fer aquestes cançons mudes, aquests vitralls per a cecs, quan estiguin musicats. És incomplet perquè és una primera part i això té a veure també amb una pel·lícula que estic fent: El viatge d’un savi vilatrista cap enlloc, això és una part més d’aquest viatge.

-Com serà aquesta pel·lícula?
-Com és…

-Està acabada?
-No, és incompleta. S’està realitzant, però la producció corre a càrrec meu i el món audiovisual és molt car. Però aquest repte és el que m’excita i fa que tingui trempera i sigui més tossut. De fet, la moral de la història té a veure amb el viatge d’un peix que remunta un riu, és a dir, que va a contracorrent. Això potser té un punt masoquista, però em fa tenir més ganes de lluitar que no pas si anés amb la corrent a favor. I no és per portar la contrària, ni molt menys. Però lliga amb el relat de la pel·lícula, que és ficció, encara que tingui punts autobiogràfics. És la història de dos germans i té a veure amb el riu Ter i el seu recorregut. De fet, el concert a l’Auditori forma part també de la pel·lícula, just en la intersecció dels quatre rius de Girona.

-El món artístic es relaciona sovint amb estar fora de la norma. Potser perquè sou persones més sensibles…
-Jo he tingut problemes en alguna ocasió, en llocs públics, per estar gesticulant. Perquè el meu cap està cavil·lant una melodia, uns ritmes i la meva gesticulació ha provocat en la gent de l’entorn una reacció del tipus ‘què fot aquest personatge?’. Se m’ha malinterpretat perquè el que estava fent és treballar. O també, si vas pel carrer cantant, el que et veu pot fer analogies errònies. De tota manera, no sé si som més sensibles, jo parteixo de la base que no som tan diferents.

-A les teves cançons apareixen personatges peculiars; la bogeria és un tema dins la teva obra.
-És clar que sí. Jo sóc del carrer del manicomi, que en deien, per tant, alguna cosa se m’ha hagut d’impregnar. Però, d’altra banda, quan apareixen aquests punts referencials sobre aquest tema, la meva intenció no és fer-ho de manera pejorativa, ans el contrari, amb molt de respecte, moltíssim.

-En alguna ocasió has dit que fas música per perpetuar-te. Què vols dir?
-Està bé tenir en compte el que pensa la gent més propera de tu i només pel sol fet que em tinguin en compte i em valorin, sigui de manera positiva o negativa, pel que he donat, el que m’ha sortit de dins, ja fa que em perpetuï. Potser d’aquí deu anys ja no parlarà ningú d’en Puntí, no ho sé.

-I què t’agradaria que diguessin, de tu?
-Doncs que sóc el tio més ben parit de Salt… bé, del Veïnat almenys! A mi m’agrada molt la feina que faig, no en dic ni feina. Perquè jo sóc inventor de mena i per mi fer cançons té un punt d’inventiva. El sol fet d’estar aquí conversant, ja té una part del viatge del savi vilatrista. No només el salmó remunta el riu, també ho fan les anguiles. I a vegades hem de ser anguiles per poder passar pels forats de les xarxes que ens posa la societat.

-Has hagut de fer d’anguila aquests últims anys?
-D’anguila, una mica i força, i de dinosaure i tot! He hagut d’aixafar xarxes i tanques i de tot.

-Per això has estat una mica desaparegut els últims temps o has marxat de Salt alguna vegada?
-En realitat no he marxat mai, perquè el component familiar, per mi, és molt important. Tinc la sort i el privilegi de tenir els meus pares. Però no per a tothom són els millors i jo, en aquest sentit, em sento un privilegiat. Puc estar un mes fora, però diàriament tinc la necessitat de parlar amb ells, hi ha hagut un bon caliu a casa i d’això me’n sento plenament satisfet.

-Del teu pare, que és escultor, has heretat el punt artístic?
-No et pensis, la meva mare potser no sap dibuixar ni una rodona, però el punt d’artista també el té. El pragmatisme que té ella… també m’hi retiro una mica, tot i que a ella li agradaria que m’hi assemblés més perquè els Puntí som una mica difícils. I ella tocava el piano!

-Recordes quan vas començar a sentir interès per la música?
-És una necessitat vital. La música està implícita en tot i és molt necessària per a tothom. D’una manera pedagògica, segur; poder dedicar-s’hi, això ja depèn de cadascú i d’altres factors. Quan parlem ja estem fent música.

-Què series si no t’haguessis dedicat a la música?
-Jo volia ser inventor, bé, primer rendista, viure de renda! Però això era complicat i vaig provar moltes coses. Però la música és el que em va donar la possibilitat d’expressar-me d’una manera més absoluta. L’art plàstica m’interessava molt, però des dels tres anys que tinc una deficiència visual i vaig pensar, si acabo cec, hauràs triat mal ofici. I, de moment, sord no hi quedo. En el llibre, sense pretensions, he recuperat una mica aquesta part plàstica amb dibuixos que són fets a les fosques, des del cervell. De petit, jo despuntava en plàstica, mentre que en música, no. Per això sempre m’he sentit una mica com maldestre. Sí que tinc unes aptituds musicals, penso que les tinc, però no sóc un lumbreras, a mi em costa. He trobat una manera molt meva d’utilitzar l’eina que em fa sentir perpetuat en ñ’àmbit artístic. Vull dir que no sóc un instrumentista perfecte, tot i que m’agrada tendir a la perfecció. Vaig anar al conservatori quan vaig decidir dedicar-me a això, perquè vaig considerar que em faltaven coneixements, però bàsicament sóc intuïtiu.

-Què fas un dia qualsevol?
-Hi ha dies que em llevo i, a banda del que fem tots, dutxar-se i anar al lavabo, tinc la necessitat d’anar al piano i tocar un acord. Això ja m’indica com anirà el dia. I té molt a veure amb la temperatura del dia en si. A tots ens afecta la climatologia, al cervell, al nostre estat en general. És un exercici que he fet moltes vegades; al matí, segons l’acord, veig quin tipus d’harmonia hi haurà durant el dia, i a la nit, abans d’anar a dormir, tocant fluixet per no molestar, torno a tocar un acord. A vegades es demostra que ha estat un dia rodó, acabes amb la mateixa harmonia. Altres, has començat en un to més vital i acabes el dia amb un acord molt més melancòlic. Amb aquest exercici també em passa que, si amb el primer acord m’hi trobo bé, aleshores enlloc d’anar a esmorzar continuo amb el piano i si la meva mare té un dia també una mica així, em crida ‘Josep, que tens la torrada que se’t crema!’

-Què t’influencia de la música que es fa avui dia?
-A vegades per crear una melodia que tinc al cap, necessito sentir aquestes músiques que passen pel carrer en un cotxe. Estic al piano i em va bé sentir allò de fons, perquè em provoca que exploti i faci alguna cosa que em sedueixi, que em faci sentir que no em repeteixo. Sentir que em repeteixo, em toca la pera. Tenir un segell, la identitat d’un mateix, és un privilegi. Qualsevol creatiu ha de buscar el vehicle per expressar-se, però un cop el tens, aquest avantatge se’t pot transformar en desavantatge, perquè sempre tendeixes al mateix. Però també hi ha el perill que, en voler fer coses molt diferents, es caigui en el caos, el poti poti. Aleshores, s’ha d’intentar buscar aquest equilibri entre la identitat d’un mateix, però amb una evolució, alguna cosa que doni un punt avantguardista, original, que tingui aires nous. Però bé, en tot procés creatiu hi ha moments que estàs, no en el caos, sinó en el desastre.

-I s’ha de reconduir o és millor recomençar de zero?
-Reorientació. Els moments en què no faig gaire res, si em pregunten ‘què fas?, que no fots res?’, els dic que estic en període de reorientació.

 

-Quan redacti aquesta entrevista, he de parlar de l’Adrià o d’en Josep?
-Ahh (pensa), pots parlar d’en Puntí a seques o Jep, em diuen també. Però no facis allò de dir ‘a cops Adrià, a cops Josep…’. Tant se val, el millor seria que parlessis de La Felaction On the Rocks, la banda que vam crear els 80 un grup de joves de Salt. No tots els membres inicials s’han dedicat a la música, per qüestions de la vida, però el segell Felaction ha sigut molt important per a mi com a punt de partida. Tothom amb el rotllo d’Umpapah, que en l’àmbit musical ha sigut molt important, però com a bogeria creativa, la Felaction ho supera amb escreix. Se’m fa molt difícil catalogar-ho, perquè era una simbiosi molt especial, però pensar-hi em fa sentir molt jove, molt regenerat.

-En una entrevista deies que la música d’ara havia millorat en tècnica, però potser li faltava missatge. Segueixes pensant així?
-Sí, ho veig una mica així. Tot i que tampoc pretenc sentenciar-ho com a veritat absoluta perquè no considero que hagi rautat suficientment, tot i que intento estar al dia. És més aviat una sensació. El nivell musical és bo, però hi trobo a faltar cert idealisme, potser és una qüestió d’actitud. Hi ha aptituds, però potser falta actitud, un horitzó, una finalitat. O no sóc prou perspicaç per veure’l o no m’acaba de fer el pes.

-I quina és la finalitat de la música? La teva, si més no…
-La meva? (riu). No és que tingués pretensions de canviar el món, però gairebé! Sí… penso que la música fa canviar les persones i les posa a lloc. No vull ser pretensiós i dir que vull canviar el món perquè això és una utopia; però poder treure i posar en clar, a través de la música, tota una sèrie de valors, sí que és la meva intenció. La nadala que he compost No és broma… doncs per mi la música no és broma. Pot tenir una part lúdica, que no descarto que hi és i que és interessant que hi sigui, però no només pot ser lúdica. És molt important el missatge, o sigui, la lletra. No faig una lletra perquè sí, no l’aguantaria, no m’ho permeto. Podrà ser més o menys entenedora, més o menys brillant, però m’ha de frepar. Una cançó és lletra i música. L’important és travar bé missatge i melodia. Partint d’un concepte literari i un concepte musical, del que es tracta és de cosir-ho i trenar-ho bé. Jo intento buscar aquest equilibri, tot i que no sempre s’aconsegueix, està clar…

 

Imatge

 

3 generacions: Puntí amb el seu pare i el bust del seu avi a casa seva, gener 2014.
Foto: Martí Artalejo

 

http://17190.org/2014/03/interiorment-punti/

 

“Adrià Puntí torna màgic i lliure” EDR 13

EL MÚSIC DE SALT ESTRENA EL CLIP AUDIOVISUAL ‘UN COR EMIGRANT’

Imatge

 

 

Adrià Puntí ha tornat a l’escena amb tots els ets i uts. Després d’haver publicat el llibre poemes i il·lustracions Incompletament Puntí (Tren d’Olot, 2013) i haver-se autoeditat el DVD en directe Un cor emigrant (2013), l’artista saltenc enllesteix un nou llarga durada i una pel·lícula. Puntí ho fa palès amb un nou espectacle que ja s’ha preestrenat amb èxit a l’Auditori de Girona (12 d’octubre del 2013) i al Palau de la Música de Barcelona (28 de febrer del 2014), acompanyat per The Fellaction on the Rocks Band Bang Bang i pel Taller d’Orquestra.

TEXT: HELENA MORÉN I MANU MENÉNDEZ. FOTOS: JUAN MIGUEL MORALES

 

Adrià Puntí fa 25 anys que dóna brega i encén la màgia a dalt dels escenaris, des que al tomb de 1990 va iniciar la carrera amb els míticsUmpah-Pah. La seva posada a escena en directe viu ara mateix un moment dolç, gràcies a la gira del projecte Incompletament Puntí: “Cada escenari per si mateix condiciona l’espectacle, però tot plegat parteix d’una mateixa columna vertebral. Al darrere hi ha uns assajos feixucs, fruit de la feina feta al llarg dels anys. No vull que diguin allò de ‘l’Adrià Puntí torna, bla-bla-bla’ i que tot plegat sigui fictici. Vull que s’encengui una espurna real, que ens posem sobre el filferro com equilibristes i que sorgeixi la màgia”.

L’espurna se li va encendre amb la cançó “Viatge d’un savi vilatrista cap enlloc” del seu últim àlbum d’estudi editat ara fa onze anys, Maria (Picap, 2002), que li va inspirar un ambiciós projecte a llarg termini en clau de llibre, cançons i pel·lícula. La part cinematogràfica és la més complexa, però sembla que l’últim any ha accelerat el procés: “Si es treballa amb paciència, sense pressa, es pot tornar a gaudir del cinema que a mi m’agrada. Bàsicament em considero creatiu. No vull dir pluridisciplinar, perquè queda una mica cool. Una de les premisses que tinc és ser el més mediocre dels mediocres. Ser un aprenent de tot, absolutament de tot. A la pel·lícula hi ha Hitchcock, i evidentment també hi ha Chaplin, Bertolucci, Pasolini… Són els meus directors referencials, sempre des d’un punt de vista honest i sense vanitat”.

 

Els darrers anys, Puntí ha travessat una trajectòria erràtica, però el fet d’haver publicar un llibre de textos il·lustrats, Incompletament Puntí, i un DVD en directe, Un cor emigrant, demostra que l’artista més genial torna a la carretera: “Penso que estic en un moment dolç. De fet, des del primer moment en què em va sortir una cançó ja vaig començar a viure aquesta sensació. Sempre som sobre el filferro. Quan toco amb els músics o quan toco sol, sempre hi ha un punt d’estar fent equilibris. El que s’ha de procurar és mantenir-se, perquè aquesta sensació és la que dóna màgia a la música”. 

Adrià Puntí rebla en un punt de l’entrevista –a càrrec de Manu Menéndez, que apareixerà completa a la revista Enderrock d’abril–: “Jo estic lliure d’esperit des de fa molts i molts anys. Amb totes les conseqüències. I gairebé ho he estat tota la vida”.

 

Imatge

 

http://www.enderrock.cat/edr/numero13/noticia/85

 

“El millor d’Adrià Puntí”

Text: Maria Mateu

El passat 28 de febrer les muses del Palau de la Música Catalana es van vestir de rock amb llums blaves i vermelles intermitents, sorgides del mateix inframón d’Hades. Acompanyant i sucumbint a l’inesgotable Adrià Puntí que durant prop de dues hores i mitja va fer vibrar a les dues mil persones que van omplir el Palau per gaudir d’una nit d’aquelles que costen d’oblidar.
 
El concert va tenir la mateixa estructura que el de l’Auditori de Girona, el passat octubre: acompanyant-se dels primers acords de “Miau” per obrir-se pas a l’escenari en la penombra. Un primer temps on va combinar piano i guitarra, tot sol a l’escenari, repassant temes tan coneguts com “Senyor Doctor” o el seu ja mític “Boig del telèfon”. I la magistral entrada de la Banda (The Fellaction on the Rocks – la gran soul – rock Band Bang Bang) i el Taller d’Orquestra de Girona amb “Mirall Capgirat”. Personalment, un dels millors moments de la nit juntament amb la revisió de “Jeu” i “Si”. Arranjaments molt acurats i un violins brillants. De ben segur que més d’un va sentir sobrevolar esvalotada La cavalcada de les Valquíries que presideix el majestuós conjunt escultòric de l’escenari del Palau.
 
L’espectacle Incompletament Puntí revisita grans temes de la carrera discogràfica d’Adrià Puntí en solitari, que ens alegra poder tornar a sentir en la seva versió més rockera, com “Coral·l픓De Muda en Muda” o “Cor Agre”. També recupera algun tema d’Umpah-pah com “El Jardí dels préstecs” o “Escac i Mat” i posa notes a moltes cançons que restaven mudes en el llibre d’homenatge al seu pare, pel qui sempre té unes paraules emotives. Temes nous com “Trans Mides”“Prohibit”“Cor Emigrat”“Prova del nou”“La clau de girar el taller” i“Tarda d’agost” o “Fiel” tocada per primer cop en directe al Palau de la Música.
 

Imatge

Amb tot, però, la qüestió és; en el referèndum què decidirem “Si i Si” o entre “Tarda d’agost” i “Tarda de gos”?…

Aquí l’entrevista d’en Marc Grèbol per al Núvol amb més fotos de l’Adrià Puntí.

Per a més informació:
www.adriapunti.com
www.palaumusica.cat

 

“Els crítics musicals consagren Adrià Puntí” ARA

Després de l’èxit del concert a Girona, puja a l’escenari del Palau de la Música per presentar ‘Incompletament Puntí’, un homenatge al seu pare

NÚRIA OLIVÉ Barcelona

Considerat per gran part de la crítica i del públic com el millor músic de la seva generació, el cantant de Salt va presentar a Girona un nou repertori de cançons a l’espectacle ‘Incompletament Puntí.’ Un retorn esperat i aplaudit que el porta a revisar les cançons que l’han acompanyat durant la seva carrera, però també noves composicions. Amb ‘Incompletament Puntí’ mostra l’altra cara de la mateixa moneda inspirat en l’obra inèdita del seu pare. Segons explica Puntí, presenta “cançons mudes, vitralls que no enlluernen, dibuixos a les fosques, repujats que parlen, gotes esberlades o escultures fotogràfiques”. Un reflex d’un període de silenci intermitent que va trencar en un gloriós concert a Girona i que va repetir, amb un èxit equiparable o superior, el passat divendres 28 al Palau de la Música de Barcelona. Tal i com explica el mateix Puntí en una entrevista a Vilaweb, “és una mica un homenatge a la feina que ell ha fet tota la meva vida. Un homenatge a una proposta artística d’algú que feia coses només per gaudir de fer-les”.

Els crítics se’n fan ressò

Després de l’actuació del Palau, han estat molts els crítics musicals que s’han fet ressò del retorn de Puntí als escenaris. Jordi Bianciotto a Nació Digital: “El volien maleït i autodestructiu, el nostre Syd Barrett, el Jim Morrison de Salt, i ara resulta que, pam, tot d’una se’ns recupera i salta a l’arena amb una banda estable i seriosa i amb secció de corda i tot, el molt barrut”. No és l’únic que equipara el músic amb una capsa de sorpreses. Daniel Bassiosso a BCN Cultura: “Ens oblidàvem que estàvem parlant de l’Adrià Puntí, i quan es tracta d’artistes del seu calibre, per moltes vegades que se l’hagi vist en concert, per molta informació que es tingui, sempre sorprendrà”. D’altres, com Guillem Vidal, a El Punt Avui, fan referència a una possible època tèrbola del músic: “Qui va assistir a un dels seus catastròfics concerts la dècada passada era normal que no les tingués totes, però el que ens havien dit els que van ser a l’octubre a Girona es va confirmar: Puntí torna a estar en la seva millor versió”. I Ramon Surio afirmava a La Vanguardia: “Es tractava de comprovar si la seva evolució anava pel bon camí, i després de dues hores i mitja de concert, vam poder afirmar que és un artista que ha renascut de les cendres”. Es fa evident, doncs, que cal esperar grans coses del músic de Salt, entre elles un nou disc que, segons va anunciar, es titularà “La clau de girar el taller”.

El diari ARA va oferir en exclusiva als seus lectors un DVD del concert de Girona que encara es pot trobar a la botiga digital del diari.

http://www.ara.cat/comarquesgironines/critics-musicals-consagren-Adria-Punti_0_1094890753.html#a_comments

“Presente feliz” EL PAÍS

El regreso de Adrià Puntí a los escenarios llenó a rebosar el Palau de la Música

 Barcelona 4 MAR 2014

Imatge

Adrià Puntí, a la derecha, en el Palau de la Música. / MARTÍ ARTALEJO

 

Aquel primo lejano que marchó a América. La hermana mayor que desapareció tras un novio. El barco que zarpó con rumbo desconocido. Un sentimiento que se marchitó un día sin saberse bien porqué. Pérdidas. Se recuerdan todas ellas con dolor, pero también con el temor a reencontrarlas sin que fuesen tal y como eran, tal y como las vivimos y disfrutamos, tal y como las recordábamos antes de ser perdidas, hablándonos por ello del demoledor paso del tiempo, ese señor sigiloso que todo nos lo cambia. Adrià Puntí partió un día y se le recordaba tal y como era antes del viaje, dando por sentado aunque con secretos temores, que el tiempo no lo habría hurtado. Ahora volvía para desafiar los mejores recuerdos. Alegría y a la vez temor, temor a darse cuenta de repente de cuánto hemos envejecido. Todos. Incluidos los recuerdos.

Palau de la Música. Lleno total. Canas. Cuarentenas en flor. Expectación. Mucha esperanza y a la vez algo de miedo. Sale Puntí a escena, larguirucho como siempre, haciendo converger las rodillas al flexionar las piernas, como ayer, vestido con cierto desaliño, como antaño, con el mismo gesto, eterno, al atildarse el cabello. Canta. Toca la armónica. El catalán es en él un idioma inventado en cada frase. “Señor doctor”, ¿me vino bien la mercromina? El público responde y llevado por el entusiasmo da palmas alocadamente ante cualquier insinuación. Otro temor: el respetable torpedeará involuntariamente el concierto con su ilimitada entrega. Adrià lo conjura con sus canciones, que ya sentado al piano enmudece entregas disruptivas con El tornavís. Se cala un sombrero, canta Mirall capgirat y borda Tarda d’agost como si él, las canciones y el piano fuesen, que probablemente lo son, la mejor tarjeta de un artista que en la balada y el medio tiempo crece. Y crece. Y crece hasta perder el sombrero entre las nubes. Sí, está aquí al completo y ninguna parte de él está de viaje.

La platea lo percibió. Durante dos horas y media que quizás no fuesen estrictamente necesarias, pero ¿quién hurta a los niños su mejor juguete el día que lo rescatan del fondo del armario? Canta con trío —bajo, batería, guitarra— y grupo de cuerda, que también matiza mejor en la distancia íntima, como Adrià al piano. Suenan canciones que avanzan nuevos tiempos y canciones viejas que hablan de tiempos gloriosos, pero todas ellas son canciones de hoy. ¿Jeu?, ¿El boig del telèfon roig?, ¿Ull per ull?, ¿La prova del nou?, ¿Sota una col?…. Todas ellas sonaron a presente, bajo la advocación de una titulada sabiamente La clau de girar el taller. El barco, el primo y la hermana han vuelto para reverdecer sentimientos que se creían secos. Si vuelven a marchar ningún retorno tendrá el mismo sentido. Pero el presente es feliz. Lo fue en el Palau.

 

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/03/03/catalunya/1393885902_900725.html?utm_source=twitterfeed&utm_medium=twitter