“Adrià Puntí, de nou l’esperança” EL PAÍS

Un dels innegables músics brillants que va donar el rock en català dels noranta

 Barcelona 26 FEB 2014

Diuen que finalment ens tornarem a trobar amb Adrià Puntí (Salt, 1963), l’Adrià que es va perdre per les sendes d’un bosc mental i que semblava que ho tindria difícil per sortir d’allà on s’havia extraviat. I sí, potser Puntí tindrà sempre un bosc al cap, però al cap i a la fi qui no té un bosc té una muntanya, un llac salí o una pedra solitària. La qüestió és que sembla que Puntí, un dels innegables músics brillants que va donar el rock en català dels noranta, està de tornada. Aquesta nit, al cicle Bandautors, al Palau de la Música, l’exlíder d’Umpah-Pah presenta l’espectacle Incompletament Puntí, que ja es va poder veure a Girona l’octubre passat.

Les cròniques indiquen que aquell va ser un concert rodó, i que més enllà de la natural complicitat del seu públic, Puntí va estar a l’altura de les expectatives tot oferint una actuació sense espais buits i estràbics que l’assistència hauria d’omplir amb comprensió i molt bona voluntat. Perquè, al cap i a la fi, al llarg d’aquests darrers anys, el cantant ha estat en certa manera víctima d’un sentiment malentès de complicitat per part d’un sector de públic que considerava que en els seus concerts, en general en solitari, una sortida de to, una feblesa o, simplement, qualsevol fruit del bosc mental d’Adrià eren una genialitat.

Era el morbo de veure una mena de Daniel Johnston local, un artista, el nord-americà, que pot ser aplaudit simplement quan no desafina. Ja se sap que la bogeria i el desequilibri venen, i molt sovint són considerats territoris superposats a la genialitat. I no sempre és així. El mateix retrat de Puntí fet en el documental homònim dirigit per Xavier Puig i Raimon Fransoy ja evidenciava la intel·ligència natural d’un artista que no necessita una comprensió malentesa per erigir i defensar una obra d’indubtable interès. És així que la tornada d’Adrià esdevé la confirmació de l’estat creatiu d’un artista capaç de retorçar la fonètica catalana, escriure jocs de paraules d’innegable efecte estètic, a més d’una sèrie de melodies que ja són petits clàssics del pop rock escrit en català. Demà divendres. Adrià, aquesta vegada amb banda, es retrobarà amb el seu propi cançoner, un cançoner que abasta tant els tres discos que va publicar en solitari —Pepalallarga (1997), L’hora del pati (1999) iMaria (2003)— com els cinc que va publicar amb Umpah-Pah, un dels grups que en català, i durant els noranta, no tenia com a referent exclusiu el mercat juvenil. És per això que el seu antic grup, que infructuosament va provar fortuna en el mercat en castellà, mai no va estar entre els favorits de l’època. El temps ha passat, i ambIncompletament Puntí, un llibre de poemes, lletres de cançons i dibuixos, sembla que l’artista gironí ha deixat clar que aquesta vegada ha tornat per ser tractat com un artista, no com un artista maleït.

Imatge

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/02/26/quadern/1393448461_963143.html?utm_medium=twitter&utm_source=twitterfeed

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s