Joiós, a casa – REVISTA LA TORNADA

10846430_842307662479665_7451159824231058197_n

Eren dos quarts de nou del vespre i la sala Montsalvatge de l’Auditori de Girona obria les seves portes perquè els espectadors comencessin a buscar la seva butaca. De mica en mica la gent s’anava col·locant ocupant pràcticament tota la platea A i B i els seus laterals. Entre els espectadors s’observaven personatges del món de la música que delitosos esperaven com la resta, que s’apaguessin els llums per gaudir del que s’esperava com una nit màgica. Els periodistes i fotògrafs es preparaven entre els assistents de la sala, però amb el ulls posats a cada moviment. No es podia prevenir un concert com el de divendres al vespre. L’Adrià Puntí és imprevisible. I així ho va demostrar.

Minuts després de les nou, l’obscuritat dominava la sala i el silenci s’interrompia amb elogis. No apareixia ningú. Augmentaven els clams. Tot era fosc. Algú se li escapava el riure. S’incrementaven les ovacions. Però la foscor no desapareixia. De sobte, els primers acords d’una guitarra van començar a sonar. Però a l’escenari no es veia a ningú, i de fet no hi havia ningú. Les càmeres i les mirades es van desplaçar cap a la dreta. per art de màgia l’incompletament Puntí apareixia per la porta de Platea A de numero parells i les aclamacions es feien infinites.

Ara sí, a l’escenari, un focus de llum il·luminava el protagonista de la nit. “Qui sap on sóc…” cantava, amb veu, harmònica i guitarra. Al cap d’un parell de cançons, la claror es desplaçava al piano per substituir a la guitarra. “Cada cançó comença el concert” va assegurar. “L’avorriment és una cosa que no existeix al meu cap” confessava, desitjant que els espectadors durant la nit visquessin quelcom semblant.  I de seguida alternant veu, harmònica i piano donava pas a “Tornavís”, “que forma  part del disc que passarà de moda abans de que comenci” i amb un crescendo donava les gràcies. La Band Bang Bang, discreta, ja es trobava dalt l’escenari per incorporar-se als següents temes que anaven succeint un darrere l’altre.  “El bulevard dels xiprers”, “El boig del telèfon roig”, “Solitud”… anaven passant.Se’l veia feliç fent música i volia que tothom en formés part. Demanava interacció i la va tenir. Picant de mans, cantant a l’unísonamb “La prova del nou”, qualsevol quedava “enamorada de tu”.

Amb potència, canviava alguns detalls de les versions originals i amb la veu ronca i esqueixada que deixava anar de tant en tant, s’anava acabant un concert de llarga durada. A les 22:35 s’acomiadava.

Però després de llargs aplaudiments de més d’un minut Puntí entrava per oferir els bisos. Sol al piano, triomfava amb “Mirall capgirat” i “Ull per ull” i amb la pell de gallina, la banda l’arrossegava amb energia. L’Auditori era un cor que cantava a l’uníson “dímelo, dímelo una vez”. I de seguida entraven uns acords que, al identificar-los, tothom es trobava dempeus cantant i ballant “La catximba i els rostolls d’Angelina”. I ara sí, marxaven amb “Sota una col” i en comptes de “caure deu pometes d’un pruner”, queien baquetes, deixant un cop més, el públic corprès perquè com sempre el de Salt, sap quan és el seu dia, i ells també

http://www.revistalatornada.com/#!adri-punt/cblu

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s