Ressucitant Adrià Puntí

per Alícia Martínez

des 9th, 2014 | cap comentari

Adrià Puntí, Band Bang Bang

COM a metàfora de la seva vida, Puntí va aparèixer d’entre les tenebres, d’on ningú no l’esperava, amb la guitarra penjada, baixant per les escales de la Sala Montsalvatge fent tintines, escorcollant detingudament el públic que l’omplia completament. L’Auditori l’esperava fidel i massa expectant, i és que temps enrere assitir a un concert de Puntí -l’època en què Josep va substituir el desaparegut Adrià- era tota una especulació. Avui, la Band Bang Bang, FORMADA per dos clàssics incontestables de l’escena gironina, Lluís Costa, a la guitarra, i Pere Martínez, al baix i contrabaix, i un bateria, Dani Pujol, que tanca un cercle musical pràcticament rodó, han abraçat i ressucitat Adrià Puntí, rescatant aquella genialitat innata d’un artista únic i irrepetible, encara que soni a tòpic.

Per començar, Puntí va escollir tres dels seus nous temes -encara inèdits- per enfrontar-se tot sol a l’auditori, primer amb la guitarra acústica, després al piano, dos instruments que domina i que, fins i tot, en el cas del piano, s’atreveix a tocar amb els peus en un MOMENT de simpàtica follia.

Només algú com Puntí pot presentar un disc sense haver-lo publicat -“quan surti ja estarà passat de moda, però com que aneu venint als concerts…-. Puntí està per sobre els convencionalismes i les dictadures de la desventurada indústria musical i, a més, s’ho pot permetre doncs els temes del seu futur nou disc -Tornavís, Sr. Doctor, Boulevard, La prova del nou…- són petites obres d’orfebreria musical, pedres PRECIOSES que pot exhibir amb orgull al costat de la seva exquisida trajectòria artística.

Potser convençut de la vàlua de la seva obra inèdita, Puntí es va mostrar exultant des del primer moment, fins i tot exhuberant, demanant al públic contínuament que portés el ritme, que s’aixequés, un públic atent i satisfet però contingut, al més pur estil gironí, que el saltenc només va aconseguir posar dempeus amb el clàssic d’Umpah-Pah, La Catximba i Els Rostolls d’Angelina, a la recta final de l’actuació que va rematar amb un altre clàssic, Sota una col.

Moderadament excèntric entre tema i tema, Puntí va arrencar somriures i rialles amb comentaris ocurrents amb aquell deix INFANTIL del que necessita sentir-se afalagat. La seva veu ja no és el que era però no va mancat de recursos: en alguns moments la impostava a l’estil Tom Waits i acoloria un repertori que no va sonar mai avorrit en les gairebé dues hores d’actuació.

I a tot això, amb elegància i discreció, la Band Bang Bang no va acabar de deixar-se anar: els nous temes, amb encertats canvis de ritme, requereixen concentració absoluta i el geni de sobte pot capgirar el guió sense avisar -“ara volia cantar una cançó i me n’ha sortit una altra”, va confessar Puntí en una de les parades tècniques-. Però el conjunt va superar la prova amb molt bona nota, fregant la MATRÍCULA d’honor, que no era fàcil, doncs ho feia davant d’un auditori exigent i difícil de commoure fins i tot per causes de força major com ho és una ressurrecció.

L’únic que li podem retreure (i exigir) és que no hagi editat encara aquest disc.

*Alícia Martínez Ribas és periodista i membre de l’Associació Cultural Orella Activa.

http://www.apuntsdetemporada.cat/2014/12/09/ressucitant-adria-punti/

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s