“No m’agrada anar de maleït”

Després d’una llarga travessia pel desert, Adrià Puntí ha tornat definitivament. A la tardor va publicar ‘La clau de girar el taller’ (Satélite K, 2015), un disc que va combinar amb la publicació del llibre CD ‘Enclusa i un cop de mall’, un doble treball que posava punt i final a més d’una dècada de silenci discogràfic.
Aquest disc és un alliberament després d’uns anys complicats?

Poder-te expressar sempre és un plaer. Si em dedico al que em dedico en certa manera sempre ha sigut per comunicar-me i per expressar tota una sèrie de coses musicals i literàries. Vulguis o no vulguis, estar en silenci… Tot i que no ha estat un silenci absolut perquè he anat fent coses, però d’una manera tan potent com La clau de girar el taller i L’enclusa i el cop de mall, no.
S’ha fet llarga l’espera?

L’espera sempre es fa llarga, però un ha de tenir paciència i les coses canvien.
La clau de girar el taller té una ànima molt rockera…

Jo sempre he tingut l’ànima rockera. En el fons sóc un cantautor, però el fet de ser cantautor no vol dir que estiguis contrariat amb el món del rock.
Els músics, generalment, a mesura que van passant els anys tendeixen a fer discos més pausats i acústics. Aquest no és el teu cas, no?

Això són etapes. Em podria haver plantejat fer un disc més intimista i penso que en el fons aquest toc intimista ja hi és a La clau de girar el taller, però tenia ganes que hi hagués una contundència en el missatge i esplaiar-me. Crec que ja tinc temps de fer aquesta part més intimista. En el fons en sóc molt partícip d’aquestes propostes i no descarto que en un futur pròxim faci un treball d’aquestes característiques.

adria-punti-tornada-220160314.jpg

És un disc que, juntament amb Enclusa i un cop de mall, dediques al teu pare. Per què li volies fer aquest homenatge?

No ho sé, però estic molt satisfet de dedicar-li i que estigui viu. No només li dedico a ell, sinó a pares com ell. Després de dedicar a la meva mare i a mares com la meva mare Maria, als homes també era hora que els toqués!
Les lletres tenen un punt juganer, irònic, fins i tot un punt d’humor…

Hi ha tristor també! En algun punt m’ha de sortir l’optimisme perquè sinó seria com  un enterrament. Cançons com “Amb el lliri a la mà” o “L’esprit” tenen un costat voluptuós, però llavors apareix de sobte, per casualitat, “Fill de presons” i surt l’optimisme. Sempre he tingut un deix de tristor, però per més trist que sigui, de la mateixa manera que en una cançó optimista hi ha un punt trist, a les cançons tristes de vegades també hi surt la llum.
A què es deu aquest deix de tristor que dius que t’acompanya?

Ve del meu tarannà de tota la vida, però  en el fons he sigut entusiasta. Potser sí que tinc un deix una mica trist, però també sóc divertit!
Una de les cançons que més ha agradat és “El boig del telèfon roig”. Perquè decideixes dedicar una cançó a aquest personatge gironí?

De petit em va afectar la figura d’aquest personatge, que anava amb un telèfon amunt i avall de la Rambla de Girona i tothom se’n reia. I aquestes coses a mi no em fan gaire gràcia. El que sí que m’ha fet gràcia és que ara ell no porta el telèfon mentre que tots anem amb el telèfon amunt i avall.

 

Escoltant aquest disc, sembla que aquests 10 anys que han passat no hi siguin. Connecta molt amb tot el havíem sentit fins llavors…

Hi ha temes que estan fets l’any 2004, tot i que òbviament, en entrar a l’estudi, els poses en el moment que ara estem vivint. Penso que és un disc molt premeditat, independentment que hi hagi alguns punts d’improvisació i de moments inspirats d’una manera impressionista.
On es nota aquesta improvisació?

Per exemple, ara que parlàvem d'”El boig del telèfon roig”, hi ha un “diga-li hola” que va quedar d’aquella manera, però amb anterioritat era molt més llastimós. En canvi, ha sortit d’una manera més punyent i vital.
Dius que hi ha cançons que fa més de 10 anys que vas compondre. Com es fa perquè no perdin vigència en el moment de gravar-les i no quedin desactualitzades?

Jo sempre he pensat que estic fora de context temporal, llavors això no és una cosa que m’hagi preocupat. Personalment, però, sí que els he volgut llimar perquè un no està amb la mateixa situació el 2004 que el 2016.
Després de tots aquests anys, reprendre el fil ha estat difícil?

Preparar un disc sempre és complicat i passes moments punyents, però hi havia l’entusiasme d’estar gravant. No ha estat complicat d’una manera catastròfica.

 

Era un disc molt esperat. Això influeix a l’hora de fer-lo?

Amb el que he tingut problemes reals és per triar les cançons, perquè sortosament tinc molt de material i la dificultat ha sigut escollir-lo. Podia fer un disc de 50 cançons, però…
Per això han acabat sortint dos projectes?

Tenia clar que no es podia quedar només amb un CD i penso que Enculsa i un cop de mall ajuda més a entendre La clau de girar el taller. Crec que ha estat vital la idea aquesta, com a mínim per sentir-me a gust.
El fet de tenir tant de material, farà que aviat tornem a tenir novetats?

Jo espero que no passin aquests anys de desert, que n’hi que diuen, una altra vegada. Tinc altres projectes, estic posat amb una pel·lícula que es diu El viatge d’un savi vilatrista cap enlloc… Tinc ganes de poder-los posar en pràctica.
Enculsa i un cop de mall sempre dius que és la tercera part d’una trilogia de què falta la segona…

Sí, ha estat una mica un joc per la meva part per dir que la segona ja la tinc superada, però es farà. De fet, està feta. M’he permès aquest joc de canviar l’ordre del producte.
Per tant, aquesta segona part la veurem aviat?

Hi ha molts de projectes i també s’ha de ser una mica pràctic i fer les coses amb seny. Ja sé que estem en una època en la qual la informació és molt amfetamínica i de seguida una cosa ja es fa vella, però calma.

 

Aquests últims dos anys has tingut una gran activitat. Vas publicar el llibre Incompletament Puntí, un DVD del concert a l’Auditori de Girona, ara el disc, el llibre disc, estàs preparant una pel·lícula… Això és la resposta a aquests 10 anys en què no havia estat tan fàcil fer aquests projectes?

Quan els indis callen, algo tramen.
I si els indis callen durant 10 anys, vol dir que en tramen una de molt grossa?

(Riu) No ho sé, ja ho veurem! Ara estic posat amb el que és La clau de girar el taller i L’enclusa i el cop de mall; anem per passos.
Aquests 10 anys han estat complicats?

Sí, però també hi ha hagut moments divertits i bonics. Indubtablement, però, sí que hi ha hagut instants complicats.
En aquests últims dos anys, la resposta del públic ha estat absolutament entusiasta. Com ho has rebut?

Sempre és millor una flor que no un pedrusco. Que se’t reconegui una cosa on hi has posat l’ànima i l’energia… seria molt groller per part meva no estar-ne content.
En algun moment t’havies sentit abandonat pel públic?

Pel públic no, però si t’he de ser sincer, una mica mal interpretat per la indústria i tota una sèrie de coses que no sé com qualificar, sí. Però tampoc m’agrada anar de maleït i d‘ai, pobret!. Sóc una persona amb energia i per més fosca que sigui la situació sempre veig una llum i crec que s’ha de veure així!
Així doncs, amb l’etiqueta que de vegades t’ha caigut de cantant i poeta ‘maleït’, no t’hi acabes de trobar còmode?

Forma part d’uns colors que potser hi són, però en tinc molts altres! De la mateixa manera que puc fer un “Mirall capgirat” i cantar “Caic i m’enamoro, em faig el pensat, ara canto i ara ploro” plorant perquè hi ha una nostàlgia al darrere; també puc ser punyetero a l’hora d’interpretar-ho.

 

http://www.latornada.cat/ca/protagonista-15/adria-punti

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s